De nou el compositor Andrés Valero-Castells va enlluernar amb una de les seues composicions, en aquesta ocasió molt especial, ja que està inspirada en la malaltia del silenci, l’Alzheimer, patit molt de prop de forma personal.
L’estrena va ser inclosa en la programació del “Auditori de Barcelona”, dirigit per José Rafael Pascual Vilaplanaamb la Banda Municipal d’esta ciutat, de la qual és director titular.
El lema d’aquest concert es basava en els contrastos vitals i musicals compartint programa amb la trompetista austríaca Selina Ott i una altra estrena de la mà de Salvador Brotons dedicat al silenci del fons de la mar descobrint la bellesa submarina.
L’estrena de Valero-Castells s’emmarcava perfectament en l’al·legoria del concert. Va ser una estrena mundial de la seua Simfonia núm. 3 en la seua versió per a banda simfònica. Es basa en la reflexió que exerceix la malaltia abans citada a través d’una “epidèmia silenciosa”. La base d’inspiració va ser en la seua pròpia mare i a ella li dedica esta composició, igual que a tots la que la pateixen i als seus cuidadors que no la pateixen molt menys en l’àmbit moral.
El mestre i director José Rafael Pascual Vilaplana la descriu de la següent forma en el programa del concert: ”La impotència, el no poder fer res mou a lluitar contra el silenci amb la millor de les armes: les notes musicals. D’aquesta manera arranca el procés de composició d’Epidèmia silenciosa (Simfonia núm. 3) el compositor valencià Andrés Valero-Castells (Silla, 1973). Amb 49 anys, Amparo, la mare del compositor, és diagnosticada d’Alzheimer i comença una singladura de desgast físic i emocional que embolica de tristesa a la seua família. La ràbia i el dolor es transformen en llavors de creació on apareixen els instruments de la família (oboé, trompeta, fiscorno i piano) i les melodies que la mare del compositor més apreciava: el Concert per a oboé en re m de Benedetto Marcello i les Csárdás de Monti.
Cada moviment reflecteix diferents estadis de la malaltia: el primer descriu de manera esquinçadora el moment de conéixer la notícia del diagnòstic; el segon moviment és una metàfora sonora del procés científic de com es produeix la malaltia neuronal; en el tercer, l’emoció de com eren les coses ens envolta d’una crua tendresa. Finalment, la música no pot fer més que acompanyar el trist final i es crea de nou el silenci, on tot havia començat. En paraules del mestre Valero, «Les persones que pateixen aquesta malaltia són àngels arrancats de la vida sense el consol de la mort».
«A més de l’excel·lència musical de la interpretació, va ser un concert veritablement especial per la sensació d’arribar al cor de la gent compartint sentiments”. (Valero-Castells).
La Simfonia va nàixer de l’encàrrec del aleshores l’Institut Valencià de la Música, i va ser estrenada per la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana en 2006. Ara, la Banda Municipal de Barcelona la va estrenar en la seua versió per a banda el passat 12 de febrer en L´Auditori.
Grandioses paraules les que afig J. R. Pascual Vilaplana al peu de les notes del programa: ”El silenci és l’espai on naixen les idees, tornen els records i es fan evidents els esquinçaments de l’ànima. La música naix en la lluita entre el so i el silenci. Podem fer del silenci un espai en el qual reivindicar el so. Diu el poeta Joan Margarit:
Cadascú és solista del seu propi silenci: Necessita saber molt bé quan ha d’entrar.
Fem que l’entrada de cada solista siga un esglaó per a una nova realitat, sabent valorar el silenci i el sentit de la lluita cont111ra ell.”
Quant a les impressions del propi compositor sobre l’estrena ens va voler subratllar que “a més de l’excel·lència musical de la interpretació, va ser un concert veritablement especial per la sensació d’arribar al cor de la gent compartint sentiments”. (Valero-Castells).