Una dona a la qual el destí li va fer emigrar, però no per això es va separar de les seues arrels, sinó tot el contrari, a més a més, va enriquir el seu talent i la seua cultura, va desenvolupar la seua obra a Veneçuela, un país ric en aquells dies i en el seu retorn va traslladar tot l’aprés a la seua terra natal.
Figures femenines com ella ja les trobem en ple segle XX amb dades molt més precises. Va morir el 15 de gener de 2019 envoltada de tota la seua família, un fet tan pròxim que ens dona l’oportunitat d’haver-la conegut fa pocs anys.
El seu destí era Nova York, però es va instal·lar a Veneçuela
Dolores Sendra va nàixer a Pego (Alacant) l’any 1927. El seu pare, enamorat de la música selecta, la va encoratjar a estudiar música, però la guerra ho va enterbolir tot i en finalitzar li va buscar un professor posant-la en mans del Mestre Palau, encara que als 28 anys, la incertesa laboral que existia a Alacant la va obligar a marxar-se. El seu destí era buscar a uns familiars a Nova York, però com no sabia com trobar-los va passar primer per Caracas (Veneçuela) on uns coneguts li van oferir casa de manera provisional.
Va ser allí on va fixar la seua residència de manera definitiva durant més de 18 anys. Es va casar i va trobar treball exercint la seua carrera de docent i component gran part de la seua obra. Va estudiar cant i va ser professora de solfeig i piano en diverses escoles i centres educatius, recitant i fent nombrosos concerts tant de pianista com de soprano en cors nacionals, treballant també per al Ministeri.
En divorciar-se va decidir tornar a Espanya amb els seus fills. Ací li esperaven la seua mare i germans. Era l’any 1972. Passat un temps van vindre a buscar-la des de Veneçuela, fins i tot li enviaven cartes perquè tornara a continuar treballant, però la seua mare es va negar al fet que tornara, a més Dolores volia estar amb els seus fills. Va ser una decisió molt difícil perquè allí era molt més valorada i amb més activitat professional.
Una de les primeres dones directores de bandes de música
Va començar els seus estudis a la seua ciutat natal, cursant la carrera de piano i composició en el Conservatori de València, en aquells dies “Conservatori de Música i Declamació”, obtenint el primer premie fi de carrera en la seua modalitat.
En 1949, la Banda Municipal de Pego va estrenar l’Himne a la ciutat compost i dirigits per ella, convertint-se així en una de les primeres dones a dirigir una banda de música.
Encara sent alumna del Mestre Palau, va estrenar en 1951 el “Concert Dramàtic” acompanyada per l’Orquestra Municipal de València i el seu mestre com a director.
Totalment polifacètica: Jutgessa, locutora i directora del Conservatori Municipal de Xábia
En tornar a Espanya en 1972 es va convertir en la primera directora i professora de piano i solfeig en l’Institut de Música de Xábia (creat per José Mayor, alumne seu, actual Conservatori Municipal. Això va fer que el seu labos’intensificara encara més. A la mateixa vegada exercia de jutgessa de districte en el jutjat de Pego que també combinava amb la seua faceta radiofònica presentant el programa “PolicromiesSonores”.
Dolores Sendra Fue una gran pionera en la investigació de la música popular
És molt reconeguda per la seua gran labor de recopilar la música valenciana, de fet, molts dels seus treballs estan publicats en els Quaderns de Música Folklòrica Valencianade l´Institut Alfons el Magnánim, encapçalat des de la seua fundació pel seu gran professor Manuel Palau com a director i cap d’estudis. Des dels seus principis figuren com a becaris Dolores Sendra, María Teresa Oller i Antonio Chover.
Dos anys abans de la seua mort, va ser distingida com a Insigne de la Música Valenciana.
Al costat dels guardonats també estava el seu preuat mestre Manuel Palau, al qual en el seu discurs es va dirigir a ell com un segon pare amb el qual va voler compartir el seu premi. Entre altres guardonats es trobava també Enrique García Asensio.
Compositora, intèrpret, cantant, docent, pianista, investigadora… amb un gran llegat d’obres, Dolores posseïa un caràcter vital, alegre, lúcid… molt envejable encara en els seus últims anys, amb una edat avançada, ja que va morir als 91 anys. Per a la mostra de totes aquestes qualitats humanes, hem tingut la sort de trobar una entrevista de l’any 2018, publicada en la Revista Digital “Notes de pas” del Conservatori Superior de Música de València, dins de l’article La Invisibilitat sonora, realitzada pel Grup de RecercaSonora, integrat per Cristina Aguilera (CSMV), Maria José Labrador (UPV), Daniel Labrada(Conservatori Professional de Música de Castelló), José Miguel Sanz (CSMV), i Paula Tamarit (CSMV) , els detalls de la qual hem volgut recollir per a mostrar el seu costat més humà. L’entrevista està disponible en http://revistadigital2.csmvalencia.es/la-invisibilidad-sonora es va realitzar a la seua casa, a la ciutat de Pego, el 10 de març de 2018 per José Miguel Sanz i Paula Tamarit en presència de la seua germana, Elvira Sendra Bordes, i la seua filla, Dolores Amelia Medina Sendra, catedràtica i pedagoga del Conservatori Superior de Música “Joaquín Rodrigo” de València.
Els desplaçaments li suposaven un gran esforç per al seu aprenentatge
Amelia conta que a la seua mare li suposava un gran esforç el desplaçament de Pego a València per a poder fer classes amb el seu mestre, així que al principi només es preparava i presentava als exàmens.
Aquest tipus d’ensenyament/aprenentatge consistia en el fet que el senyor. Manuel li reservava una setmana completa cada 3/6 mesos per a revisar-li tot l’estudiat. En un quadern anotava totes els exercicis, correccions i aclariments, tot allò que havia d’estudiar unes setmanes abans de tornar a classe. Durant aqueixa setmana que romania rebent les classes s’allotjava a casa d’uns familiars de Patraix o en un convent de monges que hi havia al Carrer Balmes.
En entrar en ensenyaments més intensos com a Harmonia i Composició, havia de mantindre correspondència amb el mestre, perquè havia de corregir i retornar els treballs, fins que arribava al punt de necessitar alguna classe presencial.
Posteriorment ja va finalitzar els seus estudis cursant els seus últims anys en el Conservatori de València, acabant amb Premi Final de Carrera. Encara així es lamentava de no haver-se quedat a residir a València per a poder continuar aprenent més, però la necessitat li impedia viure en la capital i no al seu poble. L’obsessió cap a la música era tal que viatjant en l’autobús escoltava el motor com si fora una orquestra.
Com ja hem indicat, gràcies a l’entrevista que es va realitzar, hem pogut reviure el seu caràcter més humà. Allí els va rebre en una àmplia i lluminosa estada, amb retallades, fotos, records, programes… tot sobre una taula de llitera. Nombrosos documents que plasmaven tota una vida musical.
Aprenia les lliçons de memòria en sentir-les cantar als alumnes més majors
Compte anècdotes amb les seues pròpies paraules, emocionada, feliç… com quan era molt xica que s’aprenia les lliçons de memòria i sense estudiar les cantava. Quan el professor, José Oltra, els donava uns minuts per a repassar la lliçó, ella es distreia i li deia que ja la sabia. Un dia li va dir al seu pare que fins i tot li podia repassar el llibre complet d’una sola vegada. És clar (ens diu ella) que eren lliçons molt pegadizas com les del llibre “Solfeig dels Solfejos” i amb tan sols sis anys en sentir cantar als majors, les aprenia. Era la més xicoteta de la classe i el professor li va indicar al seu pare que era una xiqueta amb moltes qualitats, per la qual cosa sense pensar-ho i amb la seua gran afició a la música no el va pensar ni un segon a encaminar-la a això, encara que hi havia un aspecte que no coincidien, ja que Dolores s’inclinava a la música popular i el seu pare a la selecta.
El seu pare mai va ser músic per circumstàncies com haver-se quedat sense mare des de molt xicotet i en una època molt difícil, però sempre que desapareixia ho trobaven escoltant els assajos de la banda o els programes musicals de la ràdio clàssica, per això, va encoratjar a Dolores. Acabada la guerra, li va preguntar si volia estudiar música i ella va dir que sí, van viatjar a València a preguntar per algun professor i li van indicar al Mestre Palau.
El Mestre Palau va reconéixer el seu talent sol en sentir-la tocar
Dolores tenia les xicotetes nocions que Oltra li havia ensenyat. Palau en sentir-la tocar va assentir al seu pare que efectivament tenia qualitats. Des d’aquell dia ho va estudiar tot amb ell, solfeig i piano. No va tindre un altre professor, fins i tot va aprendre amb ell nocions d’anglés. La dona de Palau i les seues filles la van arribar a considerar com de la família.
Una gran sort és que la filla de Dolores, Dolores Amelia siga Catedràtica del Conservatori de València, gràcies a ella, l’obra de la seua mare està catalogada i pot ser estudiada i enfocada als alumnes del conservatori.
Sap apreciar per això la gran professionalitat de la seua mare en anècdotes en la qual ella, encara sent molt xicoteta, va ser una vegada testimoni de com va haver de substituir una veu de contralt sent soprano perquè la solista no apareixia. Interpretava la veu fent un pas al capdavant i després continuava la seua tornant al seu lloc.
Hi ha moltes obres de Dolores sense estrenar, com el concert per a piano i orquestra que Amelia està orquestrant. La influència que la seua mare exerceix sobre ella, fa que en general vulga que es prenga interés per la composició femenina, no sols perquè s’enfoque a l’estudi de ser dones, sinó perquè no es perden per circumstàncies de l’època. Amelia també té recopilada les composicions de Lola Vitòria.
Va recollir tot el seu repertori que el tenor còmic de Villena s’havia trobat en el fem (aquest tema el recopilem en aquesta secció de Pioneres en el primer article). També té localitzat un concert per a piano i orquestra de María Teresa Oller, el qual sí que està orquestrat i donat al pianista Leopoldo Querol, però mai va ser interpretat per qüestions d’agenda. Té també la certesa que existeix un enregistrament en Ràdio Nacional de la interpretació del “Concert Dramátic” de Palau interpretat per la seua mare i dirigida per ell, però mai ho ha pogut trobar, pot ser que desparecieraja que va anar abans de la “riuada”.
Com ja hem dit anteriorment, el redactar la vida de dones entrades ja en el segle XX, dona l’ocasió de poder conéixer a persones que han conviscut i aprés amb ella. Alumnes que han seguit la carrera professional i que encara recorda com Joaquín Sastre, Ferrán Ferrando, Pep Sendra…
No la van acceptar com a directora en ser dona…
Altra de les anècdotes va ser la de l’Himne de Pego. Li van preguntar si tenia algun himne i precisament estava component eixe. Els va agradar en escoltar-ho i ho van fer oficial. Dolores no tenia treball i el Mestre Palau li va oferir una banda que no tenia director, per a ell no existia diferència entre homes i dones en el pla professional, de fet a ella la considerava solament com un bon músic.
Actualment es respecta a les dones en aquest treball, però en aquella època li van dir que una dona no la volien com a directora. Ella podia estar com si ells foren dones, però ells no podien imaginar que ella fora un home, no obstant això, va preparar l’himne i igualment va dirigir l’estrena, però aquella circumstància va fer que Dolores abandonara aquella proposta de treball…
Transcorreguts els 50 anys de la composició de l’Himne, va haver-hi un alcalde que va celebrar l’Aniversari, no obstant això, uns altres deien que allò era de Franco… era el que hi havia en l’època dels 40…
El primer cor que es va formar a Pego també va ser creat per ella abans de partir a Veneçuela. La idea se li va ocórrer perquè unes quantes dones (avietes) que anaven pel carrer per Setmana Santa interpretaven les cançons a dues veus, per tant, si unia a més joves, podrien perfectament cantar-les a quatre… i així va aconseguir crear un cor que va estrenar en l’Homenatge al Pare Banyuls. Ella mateixa es lamenta que en marxar-se ací quedara un treball perdut…
Recollia les cançons populars viatjant pels pobles gravant amb un magnetòfon
Altre dels treballs que va realitzar abans de marxar-se va ser la recopilació de cançons populars col·laborant amb Palau. Anava pel pobles amb un magnetòfon fent els enregistraments. El seu pare l’acompanyava, perquè no estava bé vist que una xica jove fora tan sola pels pobles. Quan arribava a casa les escrivia i copiava, feia la transcripció i les enviava al mestre. Aqueix llibre es va editar, però encara així queden més de 400 cançons sense incorporar. Té molt bons records d’allò, fins i tot els pobletans li feien regals. Passats els anys li han fet alguns homenatges des de les poblacions.
El record més preuat per a Dolores Sendra sempre va ser el seu mestre, li recorda com un pare, ell sempre va veure en ella una alumna molt treballadora i ella en ell un professor inigualable, de gran categoria, enamorat de l’ensenyament. No deixava dubte sense resoldre. Feia treballar als alumnes de manera incansable. No li agradava perdre el temps amb els negats a la música i mai va ensenyar per diners. Li agradaven els que treballaven amb ganes, pensava que el llegat més preuat que deixa un professor són els bons alumnes. No li agradaven les vacances precisament per això, perquè es parava d’estudiar. A ella mai li va posar inconvenients, fins i tot la va afavorir econòmicament, ja que eren temps difícils i la seua família no era massa adinerada.
A Dolores li unia una gran estima amb María Teresa Oller, les dues eren alumnes de Palau. Els va unir una forta amistat fins a ben entrades en edat. Quan Dolores va començar a treballar per primera vegada (la Vall d´Uxó) no li donava temps a agafar l’autobús per a tornar i María Teresa li oferia un llit plegable per a dormir. També recorda amb agraïment que quan anaven a fer classe juntes li preparava un entrepà per a tornar en l’autobús a casa.És lamentable que dones tan influents d’aquesta època no tinguen reconeguda la seua obra. Per diverses circumstàncies, tant una com l’altra tenen encara moltes composicions sense estrenar un complet error per a la cultura musical valenciana. En 2002, l’Ajuntament de Pego va tindre una bona iniciativa, va convocar l’I Concurs Nacional “Dolores Sendra” per a Joves Intèrprets. La intenció va ser bona, però es van escatimar fons i esforç celebrant solament una edició. Ens indica la seua filla Amelia que seria un gran somni que se’ls brindara un homenatge tant a María Teresa Oller com a la seua mare per a en el reconeixement de les seues obres.
