En El Músic Llogat ens endinsem com mai abans en la història de La Nova de Quatretonda: ho fem amb l’historiador, professor i comunicador Frederic Oriola i Miguel Miñana, un dels primers músics de la banda i actual director de l’Escola de Música.
Per a descobrir a La Nova és fonamental, primer, localitzar este poble de poc més de 2.000 habitants al mapa. Quatretonda està a la Vall d’Albaida -només amb això, ja vos podreu imaginar la importància de la banda-, tot i que viu a cavall entre la Costera, la Vall i la Safor. Així que té el millor i el pitjor d’estes comarques centrals: podreu menjar-vos un figatell boníssim al bar del poble, però també diran ‘coso’ en lloc de cosa. Ningú és perfecte.
A Quatretonda hi ha olives, hi ha la Serra de Quatretonda -preciosa per caminar i fer BTT-, cistelles d’espart i cadires de boga, bon embotit degut a la seua tradició ganadera i sobretot hi ha festes i cultura. I això és sinònim de bandes de música. Com acostumem a contar ací, a El Músic Llogat, és difícil afirmar quan i com va nàixer la primera banda de músicaa Quatretonda, però sabem que des de mitjans del s. XIX la localitat en comptava amb una de reduïdes dimensions. Gràcies a la documentació conservada en els arxius de la Diputació Provincial de València constatem que en 1865 existia ja una banda conformada per aficionats, la major part d’ells, llauradors i ramaders. ‘Pel que fa a la direcció tècnica corria a càrrec d’un dels membres, també llaurador, amb “major instint musical”’, em comenta Frederic Oriola, historiador, divulgador, músic de la banda i bon amic.
És a partir del 1925 quan la banda entra en crisi,em conta Frederic, i l’any 1929 es dona una forta picabaralla entre els joves i els majors de la banda. Una cosa, també, prou típica a les bandes de música valencianes. Va ser l’any 1930 quan va desaparèixer i els faristols i instruments foren venuts per fundar la banda de Beniatjar, poble veí als peus del Benicadell i de poc més de 200 habitants.
‘Tot i això, Jordi, en 1935 revifà la flama de l’associacionisme musical, quan un grup de joves i altres dels veterans s’adreçaren a Fernando Benavent Vidal per fer-ne una. El tio Fernando és per tots nosaltres figura cabdal per entendre la nostra societat musical, a més d’haver-lo declarat en vida director honorífic. Va ser ara quan es posaren les bases de la Unió Musical la Primitiva de Quatretonda.’
P: Però arribà la Guerra, Fede.
R: Així és. L’esclat de la guerra capolà esta iniciativa que es reprengué finalitzat el conflicte en 1939. El 21 d’agost de 1942 presentà els seus estatuts en la governació provincials, amb el nom d’Unión Musical La Primitiva, però per pressions del Govern Civil en 1947 va haver de canviar la seua denominació a Unió Musical Quatretondense. D’ençà la banda s’integrà plenament en el cicle festiu valencià participant en gran nombre de festes com les Fogueres d’Alacant, Falles de València, festes de moros i cristians i festivitats patronals.
I es que si una cosa és ben característica de La Nova de Quatretonda és el carrer. Músics i músiques -de les comarques centrals especialment- de segur que coneixen i hauran compartit entrades de Moros i Cristians amb gent com Rafa Cuquerella, percussionista i des de l’any passat -també- president de l’entitat. La gent de La Nova de Quatretonda és aquella que quan esperes a les voreres per fer l’acte dius: ‘Xe, este/a em sona. Serà de la Nova i haurem tocat junts.’ I sempre encertes.
Però la història de La Nova encara no ha acabat. ‘L’any 1981, Jordi, tornen els problemes a la banda. Aquella crisi acabà amb l’abandó de gran part dels joves que crearen l’Agrupació Musical la Nova de Quatretonda.Els problemes continuaren i a finals de 1985 una segona crisi somogué la Unió Musical Quatretondense quedant greument malmesa. Ambdues entitats passaren anys en competència, però en 1992 la Unió Musical Quatretondese i l’Agrupació Musical la Nova, com a entitats germanes, reprengueren les converses que culminaren amb èxit el dia del Crist de 1993, posant les bases de la societat musical que som a dia de hui.’ A tu què et pareix. Per a que després diguen que escriure sobre bandes és avorrit.
Qui fa temps que sap que això no és cert és Frederic Oriola, qui ens ha facilitat este resum breu per la història de La Nova, i que des de ben jovenet sempre ha estat estudiant i investigant sobre les bandes del seu poble. ‘Al món de la història de les bandes vaig arribar per casualitat. Un professor de la Univeristat, en la carrera d’Història (el doctor Pons), em va animar a escriure sobre les bandes de música, que ahi hi havia filó. Per això, als 18 anys vaig escriure un llibret amb dades històriques de les bandes del poble i em van caure carxotsper tots els costats. Fins i tot, degut a açò, vaig deixar d’escriure durant un temps; em vaig desmotivar’. I a dia de hui este llibre està exhaurit i molta gent l’utilitza com a exemple de bon treball d’investigació bandística. Ejem, ejem. Jo no dic res.
Que Frederic té talent és sobradament conegut: ha escrit diversos llibres sobre bandes de música, ha participat en congressos nacionals i internacionals sobre investigació bandística, ha passat per la FSMCV, ha sigut divulgador i comunicador a la ràdio d’À Punt en diferents programes sobre bandes de música, magazines i música clàssica i, actualment, té un canal de YouTube on junt amb la musicòloga Mari Àngels Faus recopila algunes peces inèdites de compositors sobre música de banda. Però, i la banda?
‘Jo vaig entrar l’any 89. Mon pare era músic. Ha tocat el tenor, la tuba i ara que està jubilat toca també l’acordió. A mi no em van donar a escollir, trombó i avant. Em vaig apuntar amb uns amics que a dia de hui continue mantenint perquè sempre hem sigut una banda molt familiar i molt d’amistats. En aquella banda iniciàtica tots érem cosins, nebots, fills i amics. I, a més, podies -i pots- tindre amics de totes les edats a la banda. Això sempre ha sigut el que més m’ha fascinat’. Quantes vegades hem defensat això en estes línies!
Amb Frederic és molt fàcil parlar sobre bandes i a més és un home molt sabut i crític. Per això m’agradaria que em responguera a tres preguntes.
P: La primera. Per què hi ha tantes bandes al nostre territori?
R: Podríem tirar de tòpics i dir que és per l’oratge, jo que sé. Però el que certament sabem és que socialment i al llarg de la contemporanitat, ser músic ha tingut grans avantantges. En les èpoques en les que la fam apretava, ser músic de banda t’assegurava menjar i diners. Tot i això, Jordi, també hem de fer una reflexió, perquè ens agrada molt mirar-nos el melic, però no som l’únic territori a l’Estat que té una gran cultura i història bandística. Pense en Galícia, per exemple, on hi ha menys bandes -clar- però que també estan molt arrelades. Està clar que els valencians i valencianes som diferents, però insistisc que hauríem de deixar de mirar-nos tant el melic i fer més, perquè al cap i a la fi les nostres bandes s’han convertit en ‘entitats extraescolars subvencionades’. Atenció, que no vull dir que açò estiga malament, ni molt menys, només que cal seguir treballant perquè les institucions posen més èmfasi en tot allò relacionat amb la recuperació de patrimoni bandístic, per exemple.
P: Per tant, Fede, les bandes i la música de banda no estan valorades al teu parer.
R: Sí, les bandes estan valorades. Sempre, insistisc, podríem millorar. Però la música de banda no i açò ho dic rotundament. La música de banda no està valorada i el problema és que no acabe d’entendre el perquè, ja que és una música que té molta qualitat, tant la que es feia abans com la que es fa ara. Ací també podríem entrar en els tòpics del caràcter valencià i del reconegut meninfotisme, però tampoc crec que siga el problema. El problema és, per exemple, que a cap mitjà de ràdio i televisió hi ha espai suficient per a la música de banda. L’últim programa que hi va haver a RNE ‘Contra viento y madera’ se’l van carregar també i per no parlar d’À Punt, que va passar de tindre un programa setmanal que tu coneixes bé, a tindre una secció de magazinei ara, pràcticament, quedar-nos sense res. Ens hem de posar les piles.
P: Acabem amb bon sabor de boca. Com definiries per a tu què és la teua banda?
R: Per a mi la meua banda és com la casa dels meus pares. És un lloc on creixes, descobreixes, te’n vas, rebutjes, però sempre, sempre tornes.
Mira que me n’havíen fet de comparacions, però esta de casa els pares he de confessar, que m’ha agradat molt. És una definició que podria compartir també Miguel Miñana, actual director de l’Escola de Música ‘una miqueta de rebot’, em diu. Solen passar estes coses, Miguel.
Miñana va entrar en l’Escola quan encara hi havia només una banda de música. ‘A mi i als meus amics ens va pillar a l’Escola i després ens vam apuntar com a alumnes de La Nova. Juanjo, Federico i jo que, a més, vam ser els tres primers alumnes que vam entrar en la banda’.
P: I com era per aquells temps, la banda?
R: Era molt jove, molt jove. Això sí que ho recorde. Al principi, també, erem poca gent, fes-te la idea d’una vintena de persones. Després, però, les classes van funcionar molt bé i en només un parell d’anys teniem el doble de músics.
Per aquella època, el Tio Fernando era ‘el mestre’ en majúscules. El que ensenyava solfeig i tots els instruments. A ell li va ensenyar a tocar el clarinet. ‘No recorde bé el perquè del clarinet, perquè entonces jo encara era menudet, tindria 9 anys. Recorde que el Tio Fernando em va dir: tu tens els labios de dalt i de baix igualadets, aixina que tocaràs el clarinet’.
I des d’aquell dia fins a hui. Miguel està com a director de l’Escola de Música, és professor de clarinet, piano i solfeig. Per acabar em comenta que, tot i que en els últims temps hi ha hagut una baixada considerable en el número d’alumnes, l’Escola segueix ben viva. ‘Al final el poble és el que és, som molt poca gent, però jo em quede amb que cada any si d’una quinta de xiquets en són 15, la meitat acaben venint a classes a La Nova’. És per a estar orgullós, Miguel, i que continue! Per molts més anys de La Nova!
