Josep Lluis Galiana és músic, editor i escriptor
Luigi Nono va afirmar que no veia «la raó per la qual la música hui dia no haguera de prendre part de la investigació, en la formació de noves dimensions humanes, tècniques —virtuals i reals— que fan aparéixer i valorar el moviment històric fonamental de la nostra època». El compositor nascut a Venècia el 1924 es preguntava en la seua coneguda conferència “Música i Política” si «no hi ha hagut en altres èpoques alguna relació entre el Segle de les Llums francés i Mozart, entre les conquestes del pensament burgés eixides de la revolució francesa i Beethoven, entre l’ebullició del moviment nacionalista del “Risorgimento” i Verdi, fins i tot la creació de la nació russa i Mússorgski, fins a Janácek, Bartók o Schönberg en relació amb la tragèdia del poble hebreu…?»
Per a l’autor d’Il Canto Sospeso, «cada músic té el seu propi punt de vista sobre el món que li envolta i cada decisió és, al mateix temps, una decisió parcial i política». Luigi Nono atorga gran importància a la música i a la seua estreta relació amb la política i el poder (o contrapoder), però també com a element dinamitzador de l’esdevenir històric de cada moment històric, la seua íntima relació amb el seu temps i la societat que la fa i l’escolta. (Ai! la música, com a motor de progrés…, encara aqueixa pesada herència de la Modernitat.)
La història de la música es converteix en eina decisiva per a l’anàlisi de molts diversos àmbits, però, sobretot, per a l’anàlisi de la història política, social, cultural i econòmica. El llibre que ha publicat recentment el segell valencià EdictOràlia, Música y represión política. De la Alemania nazi a la España franquista, coordinat i en coautoria pel musicòleg Enrique Téllez Cenzano, posa en relleu, sens dubte, el gran potencial de la música i el seu desenvolupament i pes històric per a una historiografia que encara segueix sense valorar-la en la seua justa proporció.
El doctor Téllez ha aconseguit reunir quatre imprescindibles estudis —el seu, que ocupa la meitat del llibre, duu per títol:Música i barbàrie. Música contra la barbàrie (1933-1945)—, dedicats tots ells a un ampli i rigorós treball musicològic i/o històric, a partir d’innombrables documents, sobre com la música va ser protagonista indiscutible durant el període comprés entre 1933 i 1945 a l’Alemanya nazi i a l’Espanya franquista, també en la veïna Itàlia feixista.
La música, bé com a tràgica banda sonora de la barbàrie nazi i feixista, bé com a estímul per a no sucumbir davant el terror que tots dos règims van infligir a desenes de milions d’éssers humans, va jugar un paper decisiu. Es tracta d’una interpretació de la història a partir de cançoners, partitures de centenars de cançons i himnes, cartes, discos d’acetat, cartells, programes de concerts, revistes de música i periòdics, o trossos de paper higiènic com a únic suport utilitzat a la presó pel compositor nascut en la població valenciana de Bocairent, Ángel Bernat Beneyto, i una infinitat de materials i testimoniatges més.
El treball d’Enrique Téllez és minuciós i molt rigorós: document a document, seguint les pistes dels relats i estirant dels fils d’històries i relats de músics i compositors, d’himnes i cançons de guerra, i de lletres compartides entre els dos règims polítics i militars. Des de tot punt de vista, la història d’aquest fatídic període del segle XX continuaria incompleta i seria incomprensible sense tota aquesta documentació aportada i analitzada per Téllez i sense totes aquestes peces i testimonis d’un temps d’horror i mort, situant en tot moment la música com a peça clau de l’engranatge propagandístic dels règims nazi i franquista. “Tots dos règims —explica Téllez— van atorgar un paper rellevant a la música com a expressió artística que havia de contribuir a modelar una determinada sensibilitat política de signe autoritari, així com a impulsar una concepció patriòtica basada en l’exclusió del discrepant i en l’eliminació de l’adversari. Els límits que separaven totes dues categories sempre van ser extremadament difusos i, per tant, la seua concreció només responia a interpretacions arbitràries, generalment alienes a tota norma legal.”
El llarg capítol de Téllez ve precedit de tres estudis més que aprofundeixen en diversos personatges i episodis de la repressió política i militar. L’obra coral comença amb l’estudi del malmés compositor, director d’orquestra i musicòleg nascut a Santa Creu de Tenerife Juan José Olives, “Arnold Schönberg: de la Entartete Musik a la seua coneguda obra Un supervivent de Varsòvia”. El catedràtic de Filosofia de la Universitat de València Joan B. Llinares, presenta un estudi molt amè sobre “Jorge Semprún i el seu testimoniatge sobre la música en els camps de concentració nazis” a partir dels llibres que l’escriptor espanyol i ex ministre de Cultura va publicar sobre la seua experiència als camps de concentració nazis i, finalment, la musicòloga Elsa Calero Carramolino aborda una història commovedora en “Regenerats i redimits: perfils de músics en les presons franquistes (1939-1975). Eduardo Rincón: de pres a compositor”.
A penes transcorreguts uns pocs mesos i després de ser presentat en diverses ciutats com ara València, Barcelona, Madrid, Sevilla, Saragossa, Logronyo, Guadalajara i Gernika, el llibre Música y represión política. De la Alemania nazi a la España franquista, d’Enrique Téllez Cenzano (coord. i ed.), ja es troba en les universitats i les biblioteques més prestigioses del món, com són les nord-americanes Yale University Library i la Indiana University. També a les biblioteques alemanyes Staatsbibliothek zu Berlin – Preußischer Kulturbesitz, Haus Potsdamer Straße, i la Iber-Amerikanisches Institut Preußischer Kulturbesitz, Bibliothek, així com a les universitats de Barcelona, València, La Rioja i Castelló, entre d’altres. Més informació en https://www.edictoralia.com/musica-y-represion-politica-de-la-alemania-nazi-a-la-espana-franquista/
© Josep Lluís Galiana
saxofonista, improvisador, autor i editor