Glòria Tello, regidora de Cultura de l’Ajuntament de València, presidenta del Palau de la Música i diputada del Premi Iturbi, aborda en aquesta entrevista nombrosos temes: la programació i les obres en el Palau, la continuïtat del director artístic Ramón Tebar, la ratificació del director Vicent Ros, l’Orquestra de València, el Premi Iturbi, l’impacte del Covid-19, les societats musicals, la presència de la dona en la música, les ajudes al sector cultural de l’Ajuntament de València… No eludeix cap.
Glòria Tello està lligada emocionalment al Palau de la Música de València, des de xicoteta i de la mà del seu avi va assistir a nombrosos concerts; això va forjar un record indissoluble i un vincle amb l’auditori que ara presideix.
Va concedir aquesta entrevista a lasBandas el passat 1 de desembre. En ella, s’aborden diversos assumptes; en aquells que han generat més polèmica ho fa de manera didàctica per a consolidar els seus arguments i exposar la informació que pensa que la ciutadania ha de conéixer per a formar-se una opinió. La dirigent de Compromís va afrontar inicialment la responsabilitat de presidir el Palau de la Música en 2015, cinc anys al capdavant d’un auditori de referència i un mascaró de proa de la política cultural i musical de la ciutat. Joan Ribó, alcalde de València, va delegar en ella la gestió, “la vaig assumir amb molta responsabilitat però també amb una mica de vertigen” perquè cal administrar amb “un pressupost enorme” absolutament tot, “no sols la programació i les licitacions”.
Això va ser en el primer moment, després quan es va fer càrrec ho va afrontar “amb molta il·lusió, serietat i responsabilitat”i va entendre que calia “arromangar-se”. Quan comença “no hi havia director, subdirector, no hi havia càrrecs directius. No existien”. Estava el subdirector artístic, Ramón Almazán, marit de Mayrén Beneyto, l’anterior presidenta del Palau, “però es va jubilar només entrar jo”.
Sense equip “el primer que vaig entendre que calia fer era crear-lo. Eren càrrecs imprescindibles”. Si que tenia director de la Orquestra de València, Yaron Traub, però estava liderant la formació 12 anys. Un temps excessiu a criteri dels músics que una de les primeres coses que li van sol·licitar va ser el seu relleu. “Em van posar un exemple, quan tu tens un mestre molts anys arriba un moment que tot el que t’havia d’ensenyar ja t’ho ha ensenyat. Vaig entendre que era lògic el que m’estaven demanant, però clar en el moment d’arribar…” Va observar amb certa preocupació que el nombre d’abonats anava disminuint en els últims anys i que tenien una edat mitjana molt elevada, “calia fer coses noves perquè vingueren nous públics i que açò no acabara morint per eixa raó”.
Es va realitzar el concurs del director que va guanyar Vicent Ros, “venia amb un projecte Palau Obert que a mi em va agradar molt i que no era més que aquesta casa fóra la casa de totes i tots”, impulsant propostes noves i que “van permetre que gent que no havia estat en aquest auditori vinguera”. I va constatar que “la percepció d’algunes persones de la ciutat respecte a aquesta casa era que això no anava amb ells, alguns ho titllaven d’elitista i vam veure que hi havia grans sectors de la població que no havien entrat mai al Palau”. Va ser aleshores quan es van començar a crear tots els cicles de rock, pop, jazz, òrgan, Emergents, de cambra… “Creàrem molts cicles que van permetre complementar l’oferta que hi havia amb altres estils i formats. Tot això va funcionar molt bé i ens va permetre obrir les portes i que entrara gent nova” que va poder comprovar que “ací es feien coses que els podien interessar. I eixe va ser el començament de l’anterior legislatura”.
Un gir de 180 graus
Tello porta cinc anys al capdavant del Palau de la Música, la primera temporada és la 2015-16 i la que programa completa és la següent. Va començar marcant una pauta en la política de l’auditori que suposava un gir de 180 graus respecte al que s’havia fet històricament, “sempre es dedicava més pressupost a les orquestres i formacions internacionals que a la pròpia Orquestra de València. Jo entenia que havia de ser a l’inrevés”.
Un altre canvi nuclear va ser marcar la directriu que els grans solistes “actuaren amb la nostra orquestra i no amb altres de fora. A mi em semblava més interessant, perquè permet créixer als nostres”. A nivell artístic no entra, una vegada conformat l’equip amb director, subdirector… “No trie si ha de ser aquest violinista o un altre, no és el meu paper i crec que no ha de ser-ho. Aquestes coses són més tècniques que polítiques, no em sembla correcte”. La presidenta del Palau està contenta amb la programació de 2020-21, “és probablement la temporada de la qual més satisfeta estic per diverses raons”. L’anterior es va dedicar al 250 aniversari de Beethoven i es va traçar un rumb diferent perquè les programacions tenien un fil conductor, “abans no el tenien i a mi m’agrada que tot conte una història, que tinga un relat” potser perquè està habituada a fer projectes museològics.
En aquest any no va haver-hi dubtes que el pianista valencià José Iturbi seria el protagonista, “es compleixen els 125 anys del seu naixement, és el nostre pianista més universal, el que dóna nom a la nostra sala noble”.
Pensa que s’han aconseguit dos coses, d’una banda una programació d’excel·lència quant a les orquestres, solistes, cicles… i donar valor afegit a aquesta temporada “en el sentit que és capaç de contar la història de la vida de José Iturbi a través de 12 concerts”.
A això, afig el treball titànic realitzat per a dur a terme tots els concerts en altres espais, “no tenim disponibilitat de les nostres dues principals sales, si d’unes altres, però les principals estan pendents d’una reforma. El camí fàcil hauria sigut paralitzar l’activitat del Palau però vam voler prendre el difícil perquè valia la pena continuar i això comporta un esforç mastodòntic, anem a Les Arts, al Teatre Principal, a L’Almodí en els concerts de cambra, a altres auditoris”. I considera que aquesta circumstància i la complexitat aparellada hauria de ser analitzada en profunditat; “no sé si s’ha fet aquesta reflexió, dir quin treball estan fent, no tenen sala però continuen amb la seua activitat i portant a figures de primer nivell. Va ser brutal al juliol de 2019 quan es van tancar les sales per les reformes que calia fer i de sobte buscar-les i que et quadren les dates. Per a més inri, després va vindre la pandèmia”. Malgrat tot, el Palau ha pogut recuperar tots els concerts excepte un que es va postergar, “podem dir que el Palau ha recuperat el 100% de la programació i això comporta un esforç molt gran de l’equip”.
Moltes músiques, a més de la clàssica, han trobat acomodament en el Palau: pop, folk, blues, rhythm&blues, soul, jazz, fusió, mestissatge, música d’autor, rock, indie-alternativa, electrònica i surf-garatge-punk… “ara mateix toquem quasi tots els pals, però el primer que creàrem va ser el cicle Jazz a poqueta nit perquè sabíem que els professionals de jazz d’aquesta ciutat són de primer nivell i no hi havia cap iniciativa. Després van vindre uns altres com el cicle Emergents que aborda totes les disciplines musicals, però sobretot dóna una oportunitat a formacions i solistes per a poder créixer”.
Grans músics
Estima que tenim un defecte com a poble:”creure que tot el de fora és millor, i en el món de la música és més aviat al contrari, hi ha gent d’ací que és boníssima i moltes vegades no tenen opcions o les tenen fora. I això sí que no té sentit, que grans músics nostres estiguen en orquestres i formacions de tot el món i que mai a la seua ciutat hagen tingut una oportunitat. I passa també amb els compositors.Vam tindre de resident a Francisco Coll en el primer any. És increïble, un crack!”
Tello assegura que “som molt bons, ací tenim una matèria prima espectacular. Berklee s’instal·la a València perquè veu que ací hi ha potencial, i hi ha tradició musical que són les societats musicals, que són la xarxa més important a nivell musical. No crec que hi haja alguna cosa semblant en la resta del món”. I destaca l’arrelament a la ciutat i als pobles, “abasta totes les edats, des dels xiquets fins a majors. És un fenomen espectacular”.
La valoració que fa d’aquests anys en la vessant artística és “molt positiva” i afig que la Orquestra de València és una formació de “gran nivell” i la línia va “in crescendo”. Els cicles també sumen per a incrementar el nivell i aclareix que “no volguera que ningú pensara que això resta a l’orquestra o a la música que es feia. El pressupost és el mateix o fins i tot una mica més”.
En el capítol institucional fa una pausa, “no et sabria dir, ací hauria d’opinar qualsevol persona menys jo. Estem en una legislatura en la que el Palau no té disponibilitat del seu espai i això podia haver comportat la paràlisi absoluta, i no ho ha fet. Ha suposat un esforç superior per a continuar en altres llocs. Jo no sé això a nivell institucional com ho valora la ciutadania”.
Tello és sociòloga i des d’aquesta disciplina analitza la música i el fet musical a la Comunitat Valenciana amb 557 societats musicals, milers de músics, centenars de formacions, bandes… com “un fenomen sociològic únic en el món, no hi ha un altre territori que jo conega que tinga eixa xarxa social vinculada a l’activitat musical. És un pilar de la cultura d’aquesta societat”. També destaca la presència de formacions de jazz i altres estils i estableix certes similituds amb l’entramat associatiu entorn de les Falles.
Compositores i directores
La presència testimonial de directores i compositores en les programacions dels auditoris és un assumpte per al que “queda molt camí per recórrer” i no té una explicació perquè es done aquesta situació, “és molt complex”. Pensa que la solució és més estructural, “des de les administracions públiques hem de fer tots els esforços perquè puga arribar-se a una igualtat real. Però la societat ha de ser conscient que les dones estan igual o més capacitades que molts homes per a aquesta disciplina artística”.
No veu un silenciament de les dones, “crec que la visió i la reflexió ha de ser molt més profunda” i que cal esbrinar per què tan poques dones elegeixen composició o direcció en els seus estudis. No obstant això, indica que les proves en el Palau es fan sempre a cegues (sense saber qui toca), “és una cosa que és imprescindible”. En aquest sentit, cal assenyalar que un estudi conclou que les dones que fan les proves a cegues als EUA tenen un 50% de posiblidades de ser triades. “La música no pot ser mai masclista, és una disciplina artística”, i sobre si els auditoris i certàmens han de treballar i impulsar la seua presència en la programació creu que això es té en compte, “tots hem de tindre la responsabilitat perquè això siga possible”.
Horitzó esperançador
En relació amb el Covid-19 albira un horitzó esperançador, “és una cosa per a la que no estàvem preparats però comencem a veure una llum amb els anuncis de les noves vacunes”. No obstant això, li preocupa molt el temps que tardarà el sector i les famílies que depenen d’ell a recuperar-se, “i ací és on crec jo que l’administració pública no ha de confiar-se”perquè des de març “els professionals de la cultura ho han tingut molt malament, són xicotetes empreses, autònoms… Ha d’anar a millor, ho superarem però hem d’agafar de la mà a tota la gent que es dedica a la cultura”.
Les derivades de la pandèmia són múltiples per al Palau de la Música, la present temporada va acabar de gestar-se amb el confinament i programant sense saber si anava a poder fer-se. En joc entrava la situació a Espanya però també la dels països de procedència d’orquestres i músics; “ara estem més tranquils però si tanquen fronteres amb un país… Esperem que no, però és aventurat dir que no se suspendrà res”.
Problemes estructurals
Respecte als problemes estructurals d’origen apareguts al juliol de 2019 assegura que “en el Palau de la Música vam agafar el camí difícil però jo el tornaria a agafar perquè crec que és el responsable. Això comporta dos o tres anys itinerant, sí, però bé, la solució serà definitiva. De l’altra manera hauria sigut una solució provisional”. Encara que eixa opció va estar entre les possibles va ser rebutjada, “si nosaltres haguérem canviat els panels acústics i haguérem deixat la instal·lació tal qual l’arquitecte la va dissenyar, potser dins de 10 o 15 anys qui estiguera al capdavant d’açò es trobaria una desgràcia”. Aquest modus operandi l’aplica en tota la seua gestió “no sols en el Palau”.
La data de la volta a la normalitat de l’auditori depén de moltes variables i algunes depenen d’altres departaments que s’ocupen de les intervencions en un edifici municipal, “no puc contestar per respecte a la meua companya que és la que ho gestiona”. Ara mateix, l’empresa que va quedar segona en la licitació ha impugnat, “el Tribunal de Contractació ha de resoldre i quan diga alguna cosa es podrà començar”. Alguns mitjans apunten que l’obra podria començar a la fi d’aquest any i estar acabada en 2023.
Ningú va pensar inicialment en les greus conseqüències dels desperfectes que van aparéixer, i sobre si, passat aquest temps, considera que es podien haver resolt en menys temps tots els tràmits aclareix: “vull fer saber que aquestes coses no les fem els polítics, les fan els tècnics funcionaris. Pensar que es podria haver fet més ràpid és no reconéixer la seua professionalitat o pensar que no ho estan fent bé i això no ho pensaré mai”.
La presidenta subratlla que cal seguir unes pautes en l’administració i no es pot contractar una obra d’un dia per a un altre com en l’empresa privada i això té uns tempos i uns processos que no els pots saltar sense cometre una il·legalitat; “venim de molts anys de gestió d’altres governs que s’han passat de la ratlla i han fet que les lleis i la gestió es faça més lenta i complicada. Estem governant en un moment en el qual estem pagant les passades de rosca de gestions anteriors”. Per a l’alcaldia i tot el govern municipal aquest és “un projecte prioritari” i les obres “tardaran molt menys que el procés administratiu, sempre passa”.
En aquesta crisi, motivada per un problema estructural del Palau, potser podria haver-se instal·lat la idea de que aquest problema és imputable a l’actual direcció; sobre eixa hipòtesi afirma que percep molta desinformació i una exposició de la situació que “no s’ajusta gens a la realitat. Això és una cosa que s’escapa de les nostres mans, no sé que pensarà la ciutadania”.
El robatori de 5.000 euros en el Palau i la inusitada repercussió que va tindre és resolt ràpidament: “no hi ha novetats, la policia no ens ha dit res i no sabrem res fins que ho resolguen, la investigació està en marxa”. En qualsevol cas, per a aquesta mena de furts “hi ha assegurances i eixos diners no li faltaràn al Palau. La gestió que es fa ací és de les millors que s’han fet en la vida, ací no robem, no fem coses que es feien abans”.
Vicent Ros i Ramón Tebar
Vicent Ros, va ser ratificat com a director del Palau de la Música de València. Tello va dir «amb la votació de hui, donem compliment al fet que totes i tots els membres del jurat voten la proposta de nomenament de director del recinte municipal, en el període de 2016-2019”. En quina situació està el director? “En aquest procés va haver persones que es van abstindre i en les bases no diu que puguen abstindre’s. Per a fer-ho millor, van tornar a votar. Això és l’única cosa que ha passat. Ros va guanyar un concurs en 2016 per a ser director d’aquesta casa i el segon (Josep Ruvira) va recórrer”, però les dues sentències “li han llevat la raó” perquè el jutge va detectar sol “defecte de forma” en l’abstenció.
Quant a Ramón Tebar, director artístic i titular, el seu contracte de 4 anys (va substituir a Yaron Traub en 2017) finalitza en 2021. Sobre les intencions de renovar-li conflueixen diversos factors i la voluntat és escoltar a totes les parts. Una enquesta de finals de 2019 exposava que el 70% dels músics consultats valoraven per baix de 5 el treball de Tebar. La nota mitjana era de 3,89. Tello aclareix que “no es va entrevistar el 100%, era el 70% del 30 o 35% dels músics entrevistats. La meua percepció és que ara està tot més tranquil en aquest sentit i Ramón és un grandíssim director, és un dels millors directors dels últims temps. La decisió de renovar-lo no sols serà nostra si no d’ell també. Ell té la seua carrera i haurà de valorar”.
En principi, la presidenta no té previst sol·licitar cap enquesta als músics però va demanar als intèrprets que crearen una comissió artística per a representar a tota l’orquestra a l’hora d’abordar assumptes com aquest però “els músics no han creat eixa comissió”. Amb tot, “es prendrà una decisió en breu, abans de la primavera, probablement” i es farà “amb altura de mires, s’escoltarà a tothom i es farà un anàlisi seriós. Crec que a Ramón se li ha tractat de manera molt injusta des de la seua arribada”.
Orquestra de València, girar i gravar
La projecció nacional i internacional de l’orquestra és uns dels objectius del Palau i enguany s’ha obert la possibilitat de girar i gravar; “nosaltres hem aconseguit, després de tota una vida sense poder fer-ho, desbloquejar el tema dels drets de fixació i d’imatge dels músics”. La Orquestra de València es negava si no cobraven i això xocava frontalment amb les valoracions jurídiques de l’Ajuntament de València que considerava que el personal laboral o funcionari de l’orquestra no tenia dret a cobrar un plus; “tot això es va poder desembossar gràcies a un procés en el qual al final es va acordar que anàvem a donar una quantitat als músics. És pel propi bé de l’orquestra, la seua visibilització i el seu enriquiment professional…”
Premi Iturbi
La també diputada del Premi Iturbi, Concurs Internacional de Piano de València, va voler realitzar diversos canvis substancials conformant un equip assessor amb el reconegut pianista Joaquín Achúcarro com a director artístic i intèrprets de “tant prestigi com Josu de Solaun, Carles Marín i Óscar Oliver”. Això va comportar un “canvi de rumb per a aquest premi amb una imatge i una conducta renovada”, que ha suposat la creació de noves iniciatives com la deI I Festival Iturbi, coincidint amb el seu 125 aniversari, que es va celebrar al setembre passat i que hi ha voluntat que tinga continuïtat.
En aquest any se celebra el 40 aniversari i el concurs, de caràcter biennal, tindrà lloc del 23 de juny al 2 de juliol. El projecte treballa en tres línies estratègiques: donar pas al talent de joves pianistes de tot el món amb el concurs (anys imparells); programar a grans intèrprets amb el festival (anys parells); i posar en valor la figura i el llegat de José Iturbi (València 1895 – Los Angeles 1980). “Ho afrontem amb molta il·lusió i un treball intensíssim, canviar de rumb significa treballar més. El nostre concurs és internacional i estem molt pendents de com evoluciona tot”. Molts dels principals concursos de piano estan posposant la seua celebració a causa del coronavirus.
Ajudes al sector cultural
La convocatòria d’ajudes al sector cultural ha destinat 1,5 milions d’euros (540.000 euros per a associacions i un milió per a empreses i autònoms). Una vegada finalitzat el termini de presentació de sol·licituds l’equip de funcionàries estava tramitant amb celeritat la resolució per a procedir al pagament. “És una ajuda extraordinària que creàrem amb motiu de la pandèmia perquè sabem que el sector cultural és dels més afectats de la ciutat i havíem d’ajudar-lo. No són a canvi de cap projecte, és un compromís amb un sector que ho necessita realment perquè sabem que ha perdut molts diners”.
El nombre de persones i associacions que s’han presentat ha sigut elevat i els diners destinats per a aquestes ajudes, a les quals s’han pogut acollir les societats musicals de la ciutat, ha sigut suficient perquè ningú es quede fora, la qual cosa és molt important. Crec que podrem atendre totes les sol·licituds sempre que complisquen els requisits”.
Casal Espanya Arena de València
Casal Espanya Arena de València és un ambiciós projecte de Juan Roig amb un cost de 220 milions que es finalitzarà en 2023. Aquest pavelló, on jugarà el València Basket, tindrà un aforament de 18.600 persones per a concerts.
La regidora de Cultura assegura que “cobrirà una mancança molt gran a la ciutat per a fer actuacions musicals. Amb aquesta iniciativa, València podrà entrar en els circuits internacionals de pop-rock. Ací era impensable portar a certs grups per falta d’espai on poder programar-los. I això era un problema que gràcies a aquest projecte deixarem de tindre”. L’Ajuntament de València va cedir el terreny per a aquest espai i Ribó va sol·licitar que es pogueren desenvolupar projectes culturals i celebrar concerts, “això va ser un requisit i va ser ben rebut pels promotors”.
Tello és néta de José Company, un gran aficionat i amic del Palau, i filla de José Tello, un melòman que escoltava tot tipus de música a casa; “tinc una col·lecció de vinils del meu pare que ocupen mitja paret. Era mestre i recorde que de xicoteta venien alumnes a casa a canviar discos amb ell”. Confessa que no està encasellada en cap estil: clàssica, pop, rock, jazz, flamenc…
Li apassiona la música, el denominador comú de les tres exigents responsabilitats que exerceix a l’ajuntament, el Palau de la Música i en la Diputació de València,“si fas una cosa que t’agrada el temps és relatiu”. Tal vegada més, si tanques un cercle emocional, perquè el seu iaio va morir poc temps abans de començar a l’auditori. La seua família li deia: “si haguera sabut que al final anaves a ser presidenta del Palau haguera sigut molt bonic”.
