Las Bandas celebra el 50 aniversari de la refundació de l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla i parla amb la seua presidenta, Manoli Durà, els dos cronistes de la banda -Joaquin Guill i Antonio Doménech-, el trombó solista de l’orquestra de RTVE Ximo Vicedo i José Payá, un dels músics més veterans de la banda en actiu.
L’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla té un accent molt peculiar. Concretament, el valencià alacantí o valencià meridional. Un dialecte on açò és astò i on les cadires són caïres. Caïres d’un local d’assaigs que ‘…troba a faltar l’antiga normalitat, aquella d’acabar l’assaig i fer la xarradeta. O fer-la abans, el més important era fer-la’. Així comencem a parlar amb Manoli Durá, recordant com eren les bandes ara fa justament un any i com ho són ara. ‘Tot i ser una època difícil, hem tirar avant la banda i l’Escola. Astò no hauria sigut possible sense Álvaro, el vice-president, la junta directiva i els músics que dia a dia han estat al peu del canó demostrant l’admiració i l’amor que tenen per la seua Agrupació Musical’.
Un amor que es remunta a ja fa un bon grapat d’anys. D’això parle amb Joaquin Guill (Ximo, «el del bombo») i Antonio Doménech («Caolla»). Que diuen que pose eixos malnoms que si no, no els coneixerà ningú. Tot dos han sigut músics de la banda i tenen històries molt particulars. Ximo, «el del bombo» va entrar l’any 62 en l’escola d’educandos i per necessitat de músics va haver-hi d’entrar ràpidament en la banda. ‘En molt poc de solfeig, dos mètodes: l’Slava i el Progreso. Amb això, vam anar fent’. Per aquelles dates la banda havia de debutar a festes de l’any 63. «Mira si teníem pressa que no teníem encara vestimenta i vam fer les festes en pantaló curt. Tampoc vam poder assajar molt, teníem dos pasdobles i dos marxes de processó i amb això vam fer tots els actes’, riu. 53 anys ha estat sent músic, Ximo. ‘Caolla’ també n’ha estat un bon grapat. Es va apuntar a la música als dotze anys pel comboi amb els amics. Els amics, per cert, que a mesura que es van anar fent majors es van muntar una orquestra i ell va haver de renunciar-hi perquè per aquella època era encarregat a una fàbrica. Als 17 es va deixar la banda i quan es va jubilar -d’això ja fa quasi quinze anys- va a tornar a agafar el clarinet ‘que havia tocat quan jo era un sagal’ i després de passar per la banda d’Ibi va tornar al seu poble, Castalla. ‘La música a mi m’ha donat una nova joventut estant jubilat. L’any passat em vaig deixar la banda però seguisc tocant a casa’. A més, ‘Caolla’ va ser president de la banda i també president comarcal de la FSMCV.
No em negarà el lector que amb estos currículums, no hi havia persones més adients per a entrevistar i parlar amb elles sobre el passat de la banda. «El meu iaio ja tocava el bombardí a una de les dos bandes inicials que hi havia a Castalla. Després, les dos bandes es van enjuntar i en una d’aquelles bandes ja tocava mon pare. Eixa banda es va desfer i ja es va tornar a fer quan es va acabar la Guerra’, em diu «Caolla». És un embolic. Fer i desfer, de bandes. ‘Mon pare va estar tota la Guerra en el regiment d’Alacant de músic, tocant en la banda de Benalúa i quan es va acabar la Guerra no hi havia músics i el van cridar a l’Ajuntament. Havíen pensat en tornar a fer la banda de música i pensaven que es podia encarregar ell: Antonio Doménech Garcia, li deien’, recorda emocionat el fill per telèfon. Per aquells temps son pare es va casar amb sa mare i van anar de viatge de noces a València. Allà, el Toni ‘Caolla’ pare va aprofitar per buscar director. ‘Van tornar del viatge ma mare, mon pare i el nou director. I quan va vore com era la bandeta que s’havia creat i els va posar a afinar li va dir… Antonio, esto está más mal de lo que usted me había dicho’. Ja no se’n va tornar a saber més d’aquell director. Després, un munt de reconeguts mestres passaríen per la batuta de l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla: ‘don Juan Villa, que era un gallec de Puenteareas, després el mestre Francisco Satorres, després don Ramón Codina Bonet que era mallorquí i de l’any 40 al 60, entre intervals, gent del poble’, em conta Ximo ‘el del bombo’. ‘La gent del poble també ha fet molt per la banda. Quan l’Ajuntament no donava diners, hi havia un home que anava demanant als veïns que es feren socis i la cosa va funcionar. Després, l’Ajuntament va començar a arrimar el muscle’, sentència Ximo.
Sempre s’ha d’anar una miqueta darrere de les institucions; em dona igual si són locals, autonòmiques o estatals, la qüestió és que sempre s’ha d’anar una miqueta darrere. Manoli Durá -presidenta- sempre ha tingut un gran interès en poder fer coses per la seua agrupació musical i, a més de ser una de les membres més veteranes, ‘tenia un deute amb la banda de tota la vida i em vaig presentar com a presidenta. Jo faria astò, jo faria allò… i bé, tot i que la pandèmia ens ha portat problemes, hem aconseguit bona part de les coses que ens havíem plantejat’. Una bona notícia, sens dubte. Tot i que, clar, la majoria d’activitats que estaven previstes per al 2020 i la celebració al 2021 han acabat ajornades o suspeses. Actualment la banda està dividida per a assajar: un dia per a un grup bambolla i un altre dia per a l’altre. Els Pirates de Castalla els han llogat el seu local que és molt ampli i allà s’assaja, quan es pot, clar. ‘Hem estat uns mesos parats com totes les bandes, però la nostra previsió és tornar a la faena el més prompte possible. Una vegada se seleccione nou director o directora per a la banda intentarem agafar una miqueta més d’estabilitat’, conclou Durá.
A Castalla allò de tindre un local per a assajar sempre ha estat una miqueta complicat. José Payá, un dels músics refundadors de l’any 71 em diu que ‘…astò era molt precari. Assajàvem dalt del mercat d’abastos, en el Gran Casino i on podíem’.
P: I com vas entrar tu a la banda?
R: Quan es va voler refundar la banda un grup d’homes van anar a la tenda dels ultramarinos dels meus pares quan tenia jo 10 o 11 anys. De la meua quadrilla d’amics es van apuntar tots i d’aquella època sols quede jo. El meu primer mestre va ser el mestre Bermejo, qui va crear l’Escola de Música i vivia enfront del grup escolar. A migdia, quan acabàvem les classes, ens agafava i ens deia, ale cap a endins! I gràcies a eixes classes de solfeig cada vesprada vaig aconseguir entrar a la banda.
I mantindre’s fins a dia de hui, que sens dubte és el més important. Com a tots per aquells temps, li van donar un instrument que no volia. Però ara José no sap viure sense el seu saxo tenor. Payá ha passat per (quasi) tots els estaments de la banda. Va ser president l’any 2000, músic, vocal, tresorer, secretari i ‘carregador de trastos al camió’. Tot això sota l’atenta mirada de la seua dona, Ana i Esther, les seues dos filles que també són músiques en actiu a la banda. ‘Un pare no pot estar més orgullós de vore a les seues xiques enfront del seu atril. És per això, entre moltes altres coses, que per a la banda no tinc mai prou temps, sempre li busque un espai. La banda no pot fallar’.
Qui també és pare de dos músiques és Ximo Vicedo. Paula i Alba tenen 14 i 10 anys. L’una toca la flauta i l’altra el piano. ‘Jo volia que saberen què és la música i perquè és bona. Saber música és una virtud, una disciplina i una manera de guanyar-se la vida’, com fa ell. Ximo és trombó solista a l’orquestra de RTVE des de l’any 99. Abans, però, també es va criar a la Santa Cecília de Castalla. ‘Vaig començar a la banda com qualsevol xiquet del poble. Va ser fer la comunió i apuntar-nos un grup d’amics i jo. Abans era diferent, anàvem a la banda per socialitzar, per jugar i passar-ho bé’. El seu iaio li va regalar el seu primer trombó de pistons i amb aquell instrument es va quedar fins a dia de hui. ‘En aquella època el mestre que venia donava classe de tots els instruments, tot i que ell tocava el clarinet, també em va ensenyar a tocar el trombó’, recorda Vicedo. Primer l’Escola de Música del poble, després el Conservatori d’Onil, Elda, la mili, Cartagena, Madrid i París. Amb tota aquella maleta va aconseguir la seua plaça a l’orquestra de Ràdio Televisió Espanyola l’any 1999 com a trombó solista. Ximo Vicedo sabia que volia ser músic des dels seus anys d’adolescència i va lluitar fins aconseguir-ho. I tant que ho va aconseguir. Però no s’acaba ací la bonica història de Ximo, i es que per aquella època va conéixer a Dori, la seua dona… a la banda!
Escolte a Dori de fons mentre parlem per telèfon i també participa de la conversa. Em diu que es coneixen de tota la vida, del poble, que fa més de set mesos que no poden baixar, que ho troben a faltar i que sempre que poden, van a la banda. Ells i també les seues filles, ‘almenys Paula, que toca la flauta i pot anar a la banda i conéixer gent del poble de la seua mateixa edat’. Actualment, esta família musical viu a Collado Villalba (Madrid) i allà, tot i que no hi ha banda, sí que hi ha un centre integrat de música on les filles estudien música junt amb les assignatures que habitualment s’estudien als instituts. ‘La banda de Castalla és com una família perquè tots els amics que tenim del poble són els de la banda i són amics que no es perden mai. La banda ens ha criat i ens ha vist créixer, tant que ara ja coneixem més als pares dels músics que als propis músics’, bromeja la parella.
Tant de bo en este 2021 la crisi sanitària millore i pugau tornar a casa, estimada familia. Tant de bo, també, la història de l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla es continue escrivint amb paraules d’amor, com deia el cantant. Per molts més anys, amigues i amics!
DESTACATS:
‘Mira si teníem pressa que no teníem encara vestimenta i vam fer les festes en pantaló curt’. Ximo, ‘el del bombo’.
‘La música a mi m’ha donat una nova joventut estant jubilat’. Antonio Doménech ‘Caolla’.
‘Hem estat uns mesos parats com totes les bandes, però la nostra previsió és tornar a la faena el més prompte possible’. Manoli Durá
‘Per a la banda no tinc mai prou temps, sempre li busque un espai. La banda no pot fallar’. José Payá
‘En aquella època el mestre que venia donava classe de tots els instruments, tot i que ell tocava el clarinet, també em va ensenyar a tocar el trombó’. Ximo Vicedo.
PEUS DE FOTO:
Imatge 1: L’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla a un acte de carrer l’any 2017. Font: Raúl Fuster.
Imatge 2: Una de les primeres imatges de la refundació de l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla. Font: Las Bandas.
Imatge 3: Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla al complet l’any 2018. Font: Raúl Fuster.
Imatge 4: La corda de flautes de l’Agrupació Musical Santa Cecília de Castalla posa junt amb un dels flautistes més veterans de la banda. Font: Las Bandas.
